RESEÑA: El joc del silenci
Una novel·la addictiva i aterridora a parts igual que enganxarà el lector fins a l’última pàgina.
El 15 de juny de l any 2025 té lloc la desaparició de la Valèria Costa, una nena encisadora de set anys. A partir d aquest plantejament, els seus pares es veuran immersos en una investigació que no deixarà d assenyalar-los directament, obligant-los a confessar fins a l últim secret que s han estat ocultant.
Amb un frenètic compte enrere i un ritme trepidant, aquesta història s endinsa en les profunditats de l amor i el desig a través d una trama ambiciosa, teixida amb cura i precisió, plena de girs inesperats i de viatges al passat.
Título: El joc del silenci
Editorial: Edicions La Campana
Esta reseña no tengo más remedio que hacerla en catalán, pero traducidla porqué el libro se lo merece. Espero que en breve podais leerlo en castellano.
El joc del silenci és la primera novel·la de Gil Pratsobrerroca (Vic, 1996) i, alhora, una de les sorpreses editorials recents en català. A dia d’avui, el llibre ja porta nou edicions, un èxit poc habitual per a una primera novel·la. La història se situa en un poble del Pirineu i arrenca amb la desaparició d’una nena de set anys, un fet que sacseja la vida dels pares, trenca la calma aparent de la comunitat i posa en marxa una trama densa de silencis, sospites i secrets.
El llibre destaca sobretot pel ritme narratiu. Tot és acció, tensió i avanç constant. Els capítols són curts, molt pensats perquè el lector no pugui deixar la lectura, i la informació es va administrant amb intel·ligència. Personalment, aquest tempo m’ha recordat el de Joel Dicker, amb aquella sensació d’estar sempre a un pas d’una nova revelació i amb la necessitat gairebé física de llegir un capítol més.
La novel·la combina thriller, tensió psicològica i secrets familiars, i construeix la trama a partir de la mirada dels personatges principals, que es van despullant emocionalment a mesura que avança la investigació. El silenci —allò que no es diu, el que s’amaga— esdevé un element central tant en la història com en les relacions entre els personatges. No dona treva. No hi ha farciments innecessaris ni desviacions gratuïtes: la trama avança sempre cap endavant, amb girs que mantenen l’interès i amb una estructura molt visual. No sorprèn, per tant, que diverses productores audiovisuals s’hagin interessat pels drets d’adaptació, ni tampoc que ja s’hagi anunciat la traducció al castellà i a l’italià, i possiblement també al francès.
Personalment, m’ha agradat molt. És un llibre fresc, directe i jove, com el seu autor, i té aquell punt de debut que probablement no es tornarà a repetir en les futures novel·les de Pratsobrerroca: una espontaneïtat i una energia difícils de recuperar un cop ja s’ha passat pel sedàs de l’experiència. El joc del silenci no només funciona com a thriller, sinó que marca un inici prometedor i ajuda a entendre l’èxit que està tenint entre els lectors.
Comentarios
Publicar un comentario