RESEÑA: Prometeu de mil maneres

SINOPSIS DE LA EDITORIAL

Prometeu Dolors viu a Palma i fa de cambrer en una cafeteria del centre. El sotrac que és la seva vida s’ha capgirat després de conèixer, en un lloc nocturn de piques, el jove Carles. D’aquell moment ençà, la vida de Prometeu esdevé una lluita per a protegir la pròpia identitat dels amics, els amants, la feina, la ciutat, els assassins, la mort. «Jo no em prenc seriosament la feina. Això no és la meva feina. Aquí sóc obedient, verinós, callat, més atractiu fins i tot que la imatge del mirall. Però no m’interessa que la gent hi estiga bé, al Cafè. Me’n fot, tant me fa si em diuen “Gràcies, molt amable”. Sóc en Prometeu Dolors, jo, ningú altre.» Prometeu de mil maneres és una novel·la coral que amalgama el desig, la desesperació, la mentida, la lluita de classes, la marginalitat i la necessitat d’amor en una ciutat, Palma, que no se sap regenerar sense destruir-se, com els protagonistes d’aquest llibre. Com un Prometeu encadenat. «El vaig veure passar amb la bicicleta. Era dijous, me’n recordo. I me’n recordo sobretot perquè el vespre era càlid i sec, i hi havia molta llum dins la fosca. Acabava d’arribar.» «L’estat anímic de l’home que era jo? Tenir consciència de la vergonya que era, a la meva edat, parlar de coses com “la meva vida”.»

Título: Prometeu de mil maneres

Autor: Carles Rebassa
Editorial: Univers llibres

Idioma original: Català

Páginas:  544

Año publicación:  2026

ISBN: 9788419721563

 

Como en otras ocasiones, esta reseña tengo que hacerla en catalán puesto que este libro aún no ha estado traducido, y no tendría demasiado sentido hacerla en castellano.

Hi ha novel·les que t’agafen des de la primera pàgina i d’altres a les quals necessites donar-los temps. Prometeu de mil maneres, de Carles Rebassa, és, per mi, de les segones. Em va costar molt entrar-hi. Durant bona part del començament no acabava de trobar-li el sentit, com si no passés res concret i tot fos un cúmul de sensacions, de pensaments i d’estats d’ànim d’una persona posats dins d’un llibre.

Però, mica en mica, alguna cosa va canviant. Vas coneixent Prometeu, vas entrant en el seu món i, sense adonar-te'n gaire, el personatge es va fent teu. No puc dir que l’hagi estimat, perquè no ha estat així, però sí que, després de conviure amb ell durant tantes pàgines, l’he sentit proper. I crec que aquesta és una de les coses que aconsegueix la novel·la: fer que acabem coneixent un personatge que, al principi, pot resultar difícil d’entendre.

La novel·la parla de les relacions humanes, del desig, del poder, de les dependències i de totes aquelles coses que ens poden fer vulnerables davant dels altres. Però també hi ha una mirada molt present sobre Palma de Mallorca, sobre els seus carrers i sobre una ciutat que es converteix en molt més que un escenari. De vegades, però, aquests passejos pels carrers de Palma se m’han fet excessius. Hi ha moments en què tinc la sensació que la novel·la s’embranca i es perd en divagacions que no acabo de saber què aporten a la història, més enllà de crear una atmosfera.

I aquí és on he trobat el meu principal problema amb el llibre: és massa llarg. Crec que si hagués anat més al gra, la lectura se m’hauria fet menys feixuga. Ara bé, també penso que potser, si hagués estat més directe, hauria perdut part d’aquesta profunditat i d’aquest univers interior que l’autor construeix al voltant de Prometeu. És una d’aquelles vegades en què entens que allò que t’ha costat de llegir és, precisament, allò que l’autor necessita per explicar el que vol explicar.

No és estrany que Prometeu de mil maneres hagi estat reconeguda amb el 66è Premi Sant Jordi de novel·la. El jurat en va destacar el llenguatge viu i la complexa xarxa de relacions marcada pel poder i el desig. És una novel·la ambiciosa, amb una veu pròpia i amb moltes capes, que demana al lector paciència i implicació.

En acabar-la, però, he de reconèixer que m’ha deixat bon gust. Potser perquè, després de tantes pàgines, Prometeu ja no és aquell personatge que al principi no acabava d’entendre, sinó algú que he arribat a conèixer i a sentir proper, encara que no hagi aconseguit estimar-lo.

És un llibre difícil de recomanar. No perquè sigui una mala lectura, ni molt menys, sinó perquè crec que és d’aquelles novel·les que dependran molt del lector que les tingui entre les mans. A mi m’ha costat entrar-hi, m’ha semblat massa llarga i en alguns moments m’ha fet perdre el fil entre tanta divagació. Però també m’ha obligat a donar-li temps, a conèixer Prometeu a poc a poc i a arribar fins al final. I potser, al capdavall, aquesta és la millor manera d’acostar-se a una novel·la com aquesta: sense esperar que t’ho posi fàcil i deixant que, pàgina rere pàgina, el personatge acabi fent-se un lloc dins teu.

RETOS: